CANALES
Inmo Ocasión
Auto Ocasión
Clasificados
Cine
Literatura
Música
Teatro
Horóscopo
Gastronomía

Robert Llorca.- La música sempre és la companya de viatge de gairebé tota activitat, ja siga a casa, a la faena, al cotxe o a la discoteca. Es pot dir que a tots ens agrada la música, però cadascú té el seu gust particular. Al mercat trobem música per a tots: des dels més maquiners, amb la música tecno, fins els tranquils, amb la clàssica, passant pel pop, jazz, blues, flamenc, hip-hop, heavy... i un llarg etcètera.

Però a l’estiu, segons em preguntat als botiguers del sector, la música que més es ven és la dance amb els recopilatoris de l’estiu. "La música salsa i disco dels recopilatoris que s’anuncien per la tele és la més venuda", explica Jesús Guardiola, propietari des de fa 18 anys d’una tenda de discos. Sembla, llavors, que els gustos es mouen al ritme de la publicitat de les grans cases discogràfiques. Concretament, el Disco Estrella i Blanco y Negro vol. 6 són els líders de l’estiu. Per darrere es queden també altres recopilatoris com Ibiza Mix, Calentito i Alegría.

I tots els anys també hi ha l’anomenada cançó de l’estiu. Per a Josep Serrano, botiguer de discos, la cançó de l'estiu passat va ser La Lola del grup Café Quijano. Salvador Albarado, també botiguer, pensa que la cançó que més pegà en 1999 va ser Mambo num. 5 de Lous Bega. I Jesús Guardiola opina que és Blue (Da Ba Dee) del grup italià Eiffel 65. Totes aquestes cançons tot segur que les hem escoltades en algun pub o discoteca, són músiques amb molt de ritme, enganxoses i molt ben publicitades.

A banda de l’estiu, el Nadal és l’altra època de l’any que més música es compra. "El compac és un regal típic quan no saps que regalar" explica Serrano. I Guardiola afegeix que "al Nadal és quan més música es ven, quatre o cinc vegades més que qualsevol època. I els discos que s’anuncien per la tele són els que segueixen marcant les vendes".

La resta de l’any, domina també la música comercial que les cases discogràfiques llancen al mercat. Tots els botiguers apunten que la vendes pugen quan hi ha un llançament fort, com pot ser Alejandro Sanz amb el disc Mas, Mónica Naranjo o Joan Manuel Serrat.

Però sempre hi existeix la música que no passa de moda. Passen els anys i la gent la segueix comprant i escoltant. Jesús Guardiola diu que en els anys que porta en la botiga poca música ha passat de moda. "Es pot dir que baixen una miqueta les vendes, com és el cas del soul o funkie, però se segueixen venent".

Josep Serrano i Salvador Albarado han observat que la música dels anys 60 i 70 no ha passat de moda. Cantants com Pink Floyd i Queen o grups mítics com The Beatles, Rolling Stones i Tethro Tull se segueixen comprant i agradant a tot el públic.

Públic jove fidel

Segons les edats, també hi ha una distinció a l’hora de comprar la música. Les preferències musicals són diferents, encara que en totes les edats hi ha uns estils que sempre agraden. A grans trets hem intentat establir els gustos generals. Als més menuts de la casa, als xiquets els hi compren la música. Sobretot al Nadal, els familiar els regalen contes, cançons populars valencianes o grups infantils.

A partir dels 9 anys, el que més es ven actualment són els grups americans comercials, com els Back Street Boys, Mofat o Five. Ja als 14 anys, es passen directament a la música dance, també anomenada maquineta, i al heavy, radical o música alternativa. I el tram de població més major, es decanta per cantautors, com Raimon, Lluís Llach i Joan Manuel Serrat, i música dels anys 70. El que sembla clar és que el públic més jove (de 15 a 30 anys) el major comprador de música.

"La música en Gandia està molt barata per la gran competència. Hi ha 11 botigues per a una població no massa gran. En poblacions com Elx hi ha 5 tendes o en Alcoi, 4 tendes". Així explica Jesús Guardiola els preus que podem trobar en les etiquetes dels compacs.

Josep Serrano apunta una altra curiositat: "Els discos acabats d’eixir són més barats que quan ja porten un temps. Per exemple, ara pot valer un compac que té dos anys unes 3.400 pessetes, i quan es va llançar valia 2.500". Aleshores, recomana "comprar quan ixen".

Els recopilatoris de l’estiu, que tenen 3 o 4 compactes, poden valer entre 3.500 i 4.000 pessetes. Un disc de música heavy et costen una miqueta més barat, unes 2.700 pessetes.

La música espanyola encara és més barata, val unes 2.000 pessetes.

Però la més cara de totes és aquella que no passa de moda. The Beatles marca unes 4.000 pessetes i la música clàssica, unes 5.000. Tot, però, depén també de la qualitat de gravació i de la sèrie. Per exemple, discos en sèrie mitjana, com pot ser un disc dels Back Street Boys, val 1.900 pessetes.

La revolució del CD

Uns dels grans esdeveniments que ha sofert el món de la música ha sigut el canvi de suport. S’ha passat del clàssic disc de vinil al suport digital en compacte. Aquest canvi ha significat introduir un nou reproductor en les cases.

A l’any 1995, el 90% de les llars europees tenia un reproductor de CD; en Espanya, la xifra es quedava en un 30% només. A més, la introducció d’aquest nou suport, va repercutir negativament en les vendes, ja que es van reduir. "Un LP costava 1.400 pessetes, i ara un CD val 3.000, és el doble", argumenta Guardiola.

El futur que s’adreça és el DVD, un suport que permet al mateix temps sentir la música i veure imatges del concert. De moment, hi ha alguns discos en aquest suport digital, com Bryan Adams, Rolling Stones i Els 3 Tenors. El preu és una miqueta més car, entre 4.000 i 5.500 pessetes.

El que ja fa temps que es ven i continua al mateix nivell és l’anomenada música maquineta.

Sota aquesta denominació genèrica s’engloba tot un munt de matisacions i noms. No és el mateix el house que el tecno, o el dance que el trance.

Hi ha de més dures i àcides a més blanetes, cantades i comercials. I reben noms populars com música pastelito, saladet o bacalao, donant nom a la ruta.

Nosaltres hem intentat establir les diferències però no hem trobat ningú que es pose d’acord. Vos passem el relleu perquè les trobeu.